No em feu parlar

Estava fullejant webs quan me n'he topat amb una en què hi havia dues fotos de Maddeleine McCann: una imatge real i una aproximació al seu aspecte actual, elaborada amb programes de disseny tan sofisticats que fins i tot se n'organitzen cursets i són molt apreciats a un currículum. Què se'n deu haver fet, d'aquella pobra xiqueta, per qui tots sentírem una aflicció a primera hora i una ràbia al final, de tan pesada com es posà la premsa? Com quedà tot allò? Em sembla que hi havia implicades les diplomàcies de Portugal i el Regne Unit, no? Decidisc renunciar a una reflexió més profunda per falta de dades.
Em detinc en la reconstrucció de Maddeleine. A qui s'assembla? Ah, sí, a una elfa, no sé si filla de Galadriel o de Celeborn, però qualsevol ull inexpert en la Terra Mitjana hi reconeixeria trets dels pobladors de Rivendell. L'escrute amb minuciositat. Jo no la conec personalment, però em costa de creure que hi haja algú al món amb una cara tan artificial. Ni Belén Rueda. Tantes vegades com ens han contat a la tele que l'evolució tecnològica és imparable i que en quatre dies les llaunes de tonyina, no només s'obriran soles, sinó que ens saludaran amablement, i ningú no ha sigut capaç de reproduir un rostre que no es vincule als clients de Mulder i Scully?
Jo no me'n puc queixar. Per dues raons: mai no he tingut habilitats plàstiques i mai no he cregut que el progrés ens deixaria tan enrere. Que no el comprenguem o que no sapiguem pujar al seu carro és una altra història. Per exemple, cada vegada que òbric la meua sessió de Twitter, sé què haguera sentit un tiranosaure si li hagueren deixat un Iphone 4 a les mans. Fixem-nos en els automòbils. No repetiré el tòpic de comprovar que encara no sobrevolen els carrers. Però en quin sentit han progressat els últims deu anys? En la seguretat? Deu ser en la dels cotxes de gamma alta, perquè l'única seguretat dels utilitaris és que si circules a més de noranta i et rebenta una coberta, et mates. I els cotxes de gamma alta constitueixen una minoria molt representativa de les desigualtats socioeconòmiques actuals.
I els robots? On hi ha els d'El dormilega de Woody Allen? O els del Jo, Robot de l'Asimov. Qui haja amagat unes màquines capaces d'obeir ordres i de no infringir mai un codi, ens està fent una putada.
Em ric quan escolte algú desdenyar l'aprenentatge de la llengua: "si vull estudiar Mecànica, per a què he d'aprendre a comentar un text?". Doncs perquè serà quan l'aprengues que els cotxes començaran a volar. Mentrestant, no estaria malament que aconseguiren prolongar la vida de les corretges de distribució. I, ja de passada, que investiguen per què sempre es trenquen en èpoques de pressupost reduït.

Treballe a una acadèmia. Hi faig classe de Valencià i de Castellà. El sou no és gran cosa. De fet, cobre per hores i alumnes, tantes hores, tants alumnes, tants diners. Avui esperava endur-me els meus nou eurots.

De deu a dotze, dues hores amb quatre persones. Només n'ha vingut una. Millor, es pot pensar. Com menys alumnes, més fàcil resultarà la classe. Error. Faltar un dia és el primer pas de deixar-ho per complet. I quan ho deixen per complet, adéu als merdosos beneficis.

De dotze a una, els dimecres i els dijous, li toca a una adolescent asturiana amb la capacitat visual pràcticament nul·la, que vol aprendre valencià. Es vulga o no, és un factor que retarda el ritme i allarga eixa hora; hora que s'ompli amb pronoms febles i amb nombroses històries protagonitzades per la seua gossa, la Nica, que a ella li resulten molt més gracioses que a mi i me'n ric de tota manera, perquè, a pesar que els discapacitats demanen, sobretot, un tracte imparcial, em veig obligat a cedir en aspectes com la puntualitat, la regularitat de les interrupcions i el nivell de concentració.

Ella m'estava contant la quarta anècdota de la Nica, que un dia es va tornar boja i es va llançar contra un cotxe, en comptes de fugir-ne. A la meua alumna, la reacció de la gossa davant del perill li ha provocat unes riallades extraordinàries. A mi no tant. Al capdavall, els gossos fan coses de gossos. Que algunes persones els imiten no els obliga a obrar amb sensatesa.

Aleshores m'ha sonat el mòbil. Un número desconegut. Conteste. Finanmadrid, la financera propietària del meu cotxe, em reclama quatre rebuts, el cinquanta per cent dels quals ha d'estar liquidat abans del dia trenta-u. En principi, no hi haurà cap problema per resoldre-ho, però m'he sentit absurd. I més encara quan, en havent penjat, l'alumna s'ha arrancat amb una història de la Nica redolant per la neu d'Avilés l'any passat, pel Nadal. Confesse que m'he aprofitat la seua vista obnubilada per expressar amb la cara, i en silenci, perquè ella ha desenvolupat molt l'oïda, que m'ho ha contat, el desconcert de no trobar-me en el punt exacte en què volia trobar-me als vint-i-cinc anys quan en tinguera trenta-tres, és a dir, ara.

Ha finalitzat la classe vint minuts més tard del termini establert. Sóc així de generós. Tot seguit, m'he dirigit a casa de la meua ex, on m'esperava un calefactor amb què havia de condicionar l'aula que em va assignar el director de l'acadèmia, que és on regularment es reuneixen els meus deixebles a provar d'assolir el grau just d'aptituds acadèmiques per aprovar els exàmens i passar de curs. Ja havia acordat aquesta visita amb antelació. També havia acordat amb antelació que només m'enduria el calefactor i que deixaria la resta de caixes de llibres i de cedés per a aquest cap de setmana. Ella, amb la mateixa antelació que jo, m'havia promés que ho comprenia i que no hi hauria cap problema. Però quan hi he arribat, Vanessa m'estava esperant al carrer amb cinc caixes de llibres i de cedés i el calefactor. "Volia anar buidant l'habitació", m'ha comunicat, amb la còmoda veu angelical de qui té tota la raó i més. Les cinc caixes que ella ha abaixat tres pisos, les he carregades al cotxe amb queixes interdentals, li ho he agraït tot i he marxat a casa, on avui dinava a soles.

Sort que tenia una pizza precuinada. Si no, no haguera menjat res. No m'abellia veure la tele. He optat per seure al sofà amb el portàtil i furgar els Facebooks de tothom. M'alçava a per un tros de pizza i tornava davant de l'ordinador. Probablement, ha sigut el dinar més eixut i més insubstancial de la meua vida, passada i futura.

Poc abans de les quatre i mitja, he arribat a l'acadèmia. Hi he portat el calefactor. Per a ser més exacte, hi he portat un calefactor que utilitzàvem a casa la meua xica i jo. L'altre, el de la meua ex, l'he deixat al cotxe. L'he clavat a una bossa d'El Corte Inglés, me l'he posat sota el braç i llestos. El sacrifici pagava la pena. Els últims dies, se m'havien gelat tant els peus que havia de trepitjar amb força perquè la sang circulara amb normalitat. Segurament, si no hi haguera trepitjat, la sang haguera circulat amb normalitat prompte o tard, però no he localitzat un argument amb més pes que m'ajudara a revelar la realitat.

Havien de venir dues alumnes. A les cinc, mitja hora més tard de l'acordada, els he enviat un missatge. Ha coincidit que ambdues han trobat feina. En un estat on els aturats superen els quatre milions, a elles, sense cap titulació, les han contractades el mateix dia. Ni tan sols s'havien molestat a avisar-me.

He tornat a casa. Fins a les sis i mitja no tenia una altra classe. Més Facebook. Més avorriment.

Aproximadament a les sis i vint-i-cinc, m'he tret un café oliós a l'acadèmia, pel qual he pagat seixanta cèntims. Quan els dos alumnes han aparegut, hem pujat a la meua aula o, millor dit, a l'aula que el director em va assignar, perquè allà, el professor de Dibuix Tècnic i uns quants xics més aprofundien en els problemes de la delineació mentre s'escalfaven els peuets amb el calefactor que hores abans aclimatava el lavabo perquè la meua xica es dutxara a gust, lluint l'esplendor del seu cos nu, que imita el dibuix que un querubí traçaria sobre el cotó-en-pèl d'un núvol.

M'he quedat de pedra. El professor de Dibuix Tècnic té tant de dret com jo d'usar els recursos del centre, però en eixa polsosa, ruïnosa i claustrofòbica habitació, que dóna a un desllunat dickensià, explique els misteris de la sintaxi i del comentari de text més de quaranta hores a la setmana. A ell no se li han congestionat les neurones buscant una alternativa, per si el calefactoret, a què s'havia permés el capritx d'activar-li la rotació, no havia brotat, com ell intuïa, de les boles de pèl que s'acumulaven als racons.

Nosaltres sí que hem buscat una alternativa. L'aula del costat era buida. Adrià i Empar s'han posicionat i hem aconseguit exactament quinze minuts de morfosintaxi abans que dos estranys es plantaren a la porta, amb carpetes i demés estris de papereria a les mans, i ens escrutaren amb rostres confusos. "Busqueu algú?", els he demanat. "Estem esperant la mestra de Psicologia". Dos imprevistos: la Psicologia s'imparteix a les acadèmies; calia continuar explorant per obtenir el plaer pràctic i moral d'una sala buida. "Al segon pis, l'última està disponible", m'ha indicat el de Dibuix Tècnic.

Era cert. Només havíem de compartir l'espai amb un dels administratius de l'empresa, que hi feia números. Tampoc no ens abellia triar massa. Hem començat.

El lloc no estava malament. La calefacció funcionava, la pissarra era de retoladors i l'administratiu, finalment, ha marxat. Semblava que havíem assolit el nostre propòsit. Els dos alumnes, més que no cansats de la transhumància, es comportaven amb una certa alegria.

Però hi havia una altra trampa: els dos retoladors s'havien esgotat. Apuntava oracions amb la imaginació. Frustrat per tot, he preguntat al despatx si hi havia alguna altra aula amb pissarra blanca, per agafar-ne un retolador actiu. No. Un dels comercials, que es dediquen a recaptar gent per a cursets subvencionats per la Seguretat Social, s'ha ofert voluntari per comprar-ne dos de nous. Mentrestant, he explicat teoria als dos alumnes, totalment absorts per la descoordinació, una mica més conscienciats que si algun dia arriba el caos total, els humans ho tenim fotut.

Afortunadament, la classe ha conclòs sense sobresalts. De fet, crec que aquells dos fins i tot se n'han anat contents, amb les seues subordinades apreses. Francament, jo he estat genial. Com si les dificultats m'hagueren despertat la lucidesa. Per damunt de qualsevol altra cosa, volia tornar a casa i fer-li un bes infinit a la meua xica.

Quan hi he regressat, ja hi era. He pensat de fer-li una broma. En canvi, ella estava pensant en altres assumptes. "On és el calefactor? Em vull dutxar i fa un fred que pela". Li ho he explicat i m'ha reprotxat que em consagre més a la feina que a ella. Que, total, per a la misèria que cobre, ja podien arreglar ells l'aparell d'aire condicionat.

Per sort, he menjat truita de creïlles per a sopar. Li faltava un poquet de sal, això sí.

Tinc una alumna que ha suspés Valencià de 3r. d'ESO. La professora li ha dit que si aprova la primera avaluació de 4t., li aprovarà el curs anterior complet. D'entrada, la mesura provoca una pregunta: on està la trampa? Com quan la teua companyia de telèfon t'avisa que si et poses tal tarifa, et regalen un ordinador portàtil, un Hammer i dos majordoms vitalicis. Efectivament, la trampa hi era; amagada, però hi era. L'examen, o la porta a la felicitat, consta de tres preguntes, de les quals dues valen dos punts, i són tan poc interessants que ni tan sols en recorde el contingut, i la tercera val sis punts. Una pregunta que val sis punts! Per jugar-ho bé, la professora podria haver dissenyat un examen de tres preguntes, en el qual dues preguntes valgueren mig punt i la restant en valguera nou. Seria més desproporcionat i, al cap i a la fi, faria més gràcia quan ho contares. Amb tot, la major sorpresa és que l'únic que els examinands saben de la preguntíssima és que hi haurà deu oracions i que cadascuna presentarà cinc incorreccions que, naturalment, s'hauran de localitzar i resoldre. La professora no s'ha volgut pronunciar entorn de la classe d'incorreccions de la preguntíssima. És a dir, ha preferit no donar pistes. Devia creure que la volien pillar, però ella és més hàbil que un grapat de mocosos i ha sabut esquivar la trampa.

Que la professora és subnormal, ho deduïm. I més, si tenim present que l'any passat, de trenta-dos alumnes que van realitzar l'examen, només en va aprovar un. Aleshores, què s'aconsegueix amb aquesta metodologia?

• a) Que els alumnes assumisquen la derrota abans d'hora. Clar que sí. La professora ni tan sols es digna a orientar-los. Quan li demanen per el caràcter de les incorreccions, no pretenen de conéixer les preguntes concretes, sinó d'eliminar possibilitats. Al cap i a la fi, es tan inkorrekta akesta frasse com aquésta áltra, però en la primera hi ha incorreccions de grafisme i en la segona, d'ortografia. Unint-los tots obliga els alumnes a estudiar-ho tot. I tot i estudiar són dos termes que lliguen malament en un context de fracàs escolar patent.
• b) Que els alumnes que estudien, s'erren en la matèria i, tot i haver-se esforçat, acaben suspenent de la mateixa manera que els que s'han passat la vespra de l'examen amb la Play.
• c) Que els alumnes perden estímul, no només a principi de curs, que és ara, quan hi ha l'examen de la preguntíssima, sinó més endavant, per la circumstància inevitable d'arrossegar una assignatura pendent amb la qual, segurament, no comptaven.

Els professors hem de comprendre que en realitat no som més que descodificadors de la sintaxi, la semàntica i altres disciplines. Com més ens esmercem a deixar empremta, més distorsionat resultarà l'aprenentatge. L'arrogància, que és una manera de fer-se respectar forçadament, no funciona amb els adolescents. Si se'ls ataca, o bé responen igual i en sentit contrari, la qual cosa implica hòsties, o bé fugen esperitats a la recerca d'un lloc on ofegar unes penes més que justificades. Al remat, res de bo.

Mentre hi haja professors disposats a preservar sota secret sumarial les directrius d'un examen desproporcionat i grotesc, hi haurà alumnes a creure que, després de tot, Gran Hermano no deixa de ser una opció de futur.

Vietnam, 1972. Remunte el riu Nung amb una barcassa. La meua missió, acabar amb tota la presència de Xarli per la ribera. M'escorten dos helicòpters. Ens sobrevolen contínuament, a mi i a la resta de la tripulació, que són un negre que ha eixit de qualsevol racó brut del Bronx, de malnom Net, un estudiant de cuina a qui tothom anomena Xef, un surfer del sud de Califòrnia i un pilot a qui pertany l'embarcació, les ordres del qual no em sotmeten, però sí les acate. De l'espessa selva que flanqueja les vores del riu, de tant en tant, ens disparen amb artilleria i amb armes lleugeres. Els helicòpters descarreguen contra l'enemic tot l'utillatge possible. El napalm és una barbaritat, però, en efecte, fa pudor de victòria.

Em desperte entre inquiet i sobresaltat. Escrute el mòbil esperant que marque una hora prudencial per llevar-me. Són les quatre i mitja, una hora criminal, perquè la son, que m'ha abandonat, es torna pesada i inabastable, i la possibilitat d'iniciar la jornada tan prompte es manifesta com una alternativa temptadora i intel·ligent. Ja dormiré de vesprada.

Escric sense sentit.

Com deia Montes, la vida pot ser meravellosa. Li costa, però ho pot arribar a ser.

No apareixes en tot un curs de Llatí. Només ho fas a l'últim examen. La vespra has estat parlotejant amb les teues companyes d'estudi. L'únic que has repassat és un text. Però és el text que apareix a l'examen. El claves. La mitja és ponderada. Obtens un 9.75 i superes el COU.

Quan acabes la carrera, estàs confús. I ara què? Et telefona un amic. Et demana una prova de guió per a la productora responsable d'un programa de molt d'èxit en la teua televisió autonòmica. Hi envies material i al cap d'una setmana una xica molt amable t'ofereix la professió de guionista, amb unes condicions excel·lents.

Les emocions no et funcionen bé. La vida domèstica és horrorosa. Una amiga a qui havies perseguit de feia anys, parla amb tu per telèfon, endevines quin jersei duu, ella somriu i no tardeu a besar-vos i, per extensió, a enamorar-vos.

Concloses totes les etapes que creies possibles, et trobes sense feina. Apostes per una iniciativa empresarial personal que funciona massa lentament. El termini de les ajudes de l'atur s'esgota. Estàs vora la fallida total. Però et trobes algú que et pregunta si estaries disposat a fer classes a una acadèmia. Contestes que sí. Passes l'entrevista de treball i dilluns següent inicies una nova etapa de la teua vida.

Al capdavall, sembla que Déu sí que juga als daus amb l'Univers.

Hi ha una vinyeta de Mafalda en què Guille li demana a son pare que obligue el sol a eixir una volta s'ha post per l'horitzó. El pare el mira tendre i li contesta que no pot fer això. Guille el sentencia: "Señor, devuélvame a mi papá". I si no és així, és molt semblant. Doncs a mi m'ha passat una cosa semblant, a diferència que no ha sigut  mon pare l'ésser desmitificat, sinó jo mateix.

A casa em van educar per ser el millor en tot allò que practicara, ja foren els estudis escolars, ja fóra la Música, el futbol  o qualsevol altra disciplina.  Les valoracions de mon pare respecte tot plegat solien ser rigoroses. Si m'havien posat un notable en Història, em preguntava per què no m'havien posat un excel·lent. És un cas. Jo m'enfadava, com resulta lògic en un adolescent satisfet amb si mateix, si és que una cosa i l'altra no redunden. Amb el temps, vaig guanyar una autoconfiança que m'ha abandonat fa uns dies. Potser, en el transcurs de la meua vida i dels èxits -minúsculs, però importants- que he anat aconseguint, hi ha incidit la sort en tanta mesura que m'hi vaig acomodar com qui s'encomana a Déu. Pensava que sempre tindria sort. Que tot allò que emprenguera, per estrambòtic que semblara, arribaria a bon port, perquè la Sort m'havia agafat la mà de manera vitalícia. Això no significa, ni de bon tros, que no haja patit penúries per assolir els propòsits. O fins i tot per haver-los avortat. He plorat, m'he queixat i m'he humiliat en tantes ocasions com qualsevol altre. Però en definitiva, extreia una doctrina del que m'havia esdevingut i la doctrina se'm sedimentava a l'inconscient, amb la qual cosa instal·lava precaucions que, involuntàriament, treballaven perquè la desgràcia no es repetira.

A poc a poc, em vaig crear un present. Era un present falsejat. Un present forçat, si més no. En tant que l'havia adquirit amb procediments gens convencionals, mai no el vaig notar tangible, sinó més aviat fugaç i eteri. Com les alenades que ens omplin de felicitat i que duren fins que espirem i el nostre voltant es torna novament real. Vaig passar pel meu present de puntetes, sense fer massa soroll, curant-me que no es fracturara. I tanmateix ara, que ja no sóc guionista ni sóc escriptor ni sóc aquell amant glorificat i incansable que sempre buscava el benestar alié, em trobe immers en una misèria que tant de bo siga passatgera. Em trobe ningú. He matat els tot que era abans i l'he reduït a il·lusions, a la constatació més fidel al contrast entre la ingenuïtat i l'adultesa. No tinc esperit. No tinc ànima. Sóc un contorn sense contingut que es mou amb cadències descompassades i que s'embriaga amb la pudor del dolor causat als altres. Pague la penitència per tota l'arrogància en què vaig transformar l'autoconfiança que els meus pares em van infondre. M'he equivocat i no sé on ni per què. Després d'una nit de somnis intranquils, em despertaré convertit en un insecte immund.

Coneixeu El amor en los tiempos del cólera? Clar que sí. Sou uns lectors voraços i és la vostra novel·la de capçalera, just després d'Ulisses i de La cartoixa de Parma. En tot cas, per a aquells que gaudiu d'unes lectures més normals, us en resumiré la història principal: un home, Florentino Ariza, s'enamora d'una dona, Fermina Daza. Aquesta sembla donar indicis de correspondre-li aquest amor fins que es casa amb un altre home, que és metge i, per tant, mola més. Fermina, perfectament ajustada a l'ètica de la Colòmbia colonial, en contraure matrimoni, ni tan sols es mira el pobre Florentino, que en restarà enamorat per a tota la vida. Tant -i ací ve el suc de la qüestió- que mai no deixarà d'escriure-li declaracions d'amor, per més que Fermina mai no li'n contestarà cap. La trama s'associa amb els postulats romàntics de finals del XIX i amb la premissa platònica de no abastar mai la idea, sinó la matèria. Superbé.

Però no vull parlar de literatura, perquè la motivació d'aquest text és una altra ben distinta. Fa un any i mig, una dona i jo ens vam separar forçosament. Fins al moment havíem mantingut una relació afectiva en la clandestinitat. El seu marit la va pillar i vam haver de tancar la paradeta. Impotent davant la magnitud de la tragèdia, i completament convençut que ella, a conseqüència dels seus dubtes interns, m'havia venut, vaig decidir tornar-li-la explicant-li al marit, en havent-me ell amenaçat de mort, que ell era tan víctima com ho era jo, ja que la seqüència lògica de la situació haguera estat la seua separació, i no la meua, i l'oficialitat de la relació clandestina. Per sort, ell i jo no vam passar a les mans. Però ella, malgrat l'amor infinit que ens havíem transferit fins feia poques hores, va preferir una ruptura total i absoluta amb mi, en qualitat de condemna implícita a la meua tremenda cagada.

Estimava moltíssim aquella dona. Per ella m'haguera arrancat la pell a llesques si m'ho haguera insinuat, per bé que sóc conscient que això és una llicència retòrica.

La separació em va afectar moltíssim. Vaig estar uns mesos sense retrobar-me. Com si una part de mi s'haguera quedat fumant a algun recolze del camí mentre l'altra la instara a continuar. Buscant-la, a la dona, no al mig jo que fumava, em vaig veure abocat a cometre actes ridículs, com ara deixar-li notes al parabrises, esperar-la a una boca de metro, esperar-la a una estació, contactar amb alguna amiga seua que em desconeixia per complet... Anormalitats que, segons qui les veja, són legítimes o són símptomes inequívocs d'una obsessió.

Amb tot, encara estic cometent la major de totes elles. Perquè des de fa un any i mig li escric correus totes les setmanes i no he rebut ni una sola resposta. Val a dir que sé que accedeix al compte. Punt. Si ho fa amb regularment o esporàdicament, és una altra història. Però em mantinc ferm a l'esperança de recuperar algun dia, almenys, la magnífica relació de confidències i misèries que, amb el temps, va menar a l'altra, a la més problemàtica. Com Florentino Ariza. Un altre dels qui, quan barregen tossuderia amb ingenuïtat, es converteixen en devots de la fe dels idiotes.

Probablement, dispose del major ventall de salutacions existent. Com sóc de poble, m'he criat en un ambient quasi familiar, on tothom es coneix i on tothom, prompte o tard, acaba creuant-se pel carrer. Un ha d'adquirir diversos registres en funció del subjecte saludat. No és el mateix trobar-se un amic que la mare d'un amic; no és el mateix trobar-se un germà que un excompany d'escola. Però també hi ha un altre factor que incideix en la reverència social: el grau de coneixença entre reverenciant i reverenciat. En aquest sentit, no és igual trobar-nos la mare d'un amic que hem estat veient tots els dies durant tota la nostra infància, que trobar-nos la d'un altre amic que, simplement, sap qui som.

El tema pot semblar irrellevant, però estic segur que si he desenvolupat una certa aversió a les multituds, entenent-se que no em referisc a manifestacions, concentracions o qualsevol altra mena de protesta popular, ha estat precisament perquè en determinats casos no he sabut com reaccionar. Perquè eixa és una altra: hi ha gent amb qui guarde un parentesc que no es correspon amb el que aquesta gent guarda amb mi, ja siga perquè el seu és major, ja siga perquè és menor. Et pots acostar a algú amb una expressió eufòrica i ser rebut amb una expressió asèptica, amb la particularitat que l'asèpsia s'ha erigit en una aproximació a la cortesia, ja que les vivències compartides amb eixa persona no són recordades ni de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat. És una putada, perquè quedes com un imbècil, però en traus una conclusió molt valuosa en el futur. Una conclusió, d'altra banda, que et crea dubtes a l'hora de saludar.

Posaré un cas concret. Jo treballava al restaurant d'un club de tennis. Ja que no es tractava d'un negoci amb un propietari únic, sinó amb tants propietaris com socis tenia el club, als clients se'ls tractava, doncs, amb una relació de respecte, perquè eren alhora clients i caps. Coneixedor de les misèries humanes, sovint tan bàsiques, els parlava amb una familiaritat que ocasionalment va fregar l'amistat. Al mateix temps, s'ha de tenir present que jo em podia despistar amb la cara d'algun soci, perquè no freqüentava massa el club, però sempre que eixe soci venia, si volia una cervesa, li la posava jo, si volia reservar una taula, li la reservava jo, fins i tot si s'havia tallat, era jo qui li donava l'alcohol i el cotó-en-pèl. El meu semblant se li quedava gravat a la força. De manera que quan vaig deixar la feina, havia generat una quantitat ingent de coneixences que, per no resultar groller, havia de referendar cada vegada que hi ensopegara a qualsevol lloc. Ni les podia ni les puc controlar totes. De tant en tant, pel carrer sent un "adéu!". El corresponc amb cordialitat i em passe una bona estona pensant qui collons era aquell. En el cas contrari, hi ha hagut gent a qui he saludat jo i que com si ploguera.

Però hi ha una franja de persones amb qui el parentesc és confús. Ens dúiem molt bé quan solíem veure'ns i ara es fa tan estrany perpetuar la camaraderia com interrompre-la. Eren gent a qui acostumava a adreçar-me amb molta complicitat; i no necessàriament la complicitat de gènere, que és la que habitualment vincula el client i el cambrer, que suscita centenars de comentaris poc elegants i tanmateix molt compartits, sinó una complicitat que s'allargava fins a la temàtica política, la intel·lectual o fins i tot la personal. El temps ha desgastat aquesta complicitat, però alhora costa d'esborrar-se. La relació social, doncs, se'n ressent. Però el problema persisteix.

Avui he tingut sort. A la porta del forn on havia de comprar jo el pa, hi havia un d'aquells clients col·legues. En adonar-me que hi era, he programat un hola amb somriure i gargoteig de veu inclòs, que sempre atorga un punt de confiança. Afrontava una situació d'incertesa de les que he esmentat més amunt. L'he estat mirant fixament, esperant el moment en què es fixara en mi, i, quan s'ha girat i m'ha vist, m'ha pillat empenyent la porta i saludant, molt amable, la dependenta, que m'ha servit molt sol·lícita una barra de pa.