La meua amiga Tri em preguntava l'altre dia si apareixia ella en aquest bloc. Atés que és l'única, a banda d'un servidor, que en coneix l'existència, seria descortés no brindar-li aquest discutible honor.

Els homenatges (o les dedicatòries), és el que tenen. Sovint, els que ens dediquem a l'humil i sacrificat món d'escriure i cobrar per allò escrit descuidem que hi ha gent a l'altra banda del full que espera una referència. No és el cas de Tri: ella no espera aquesta mena de gentileses. Però recorde que quan començava el meu ofici d'escriptor no publicat, en una ocasió la meua amiga Susanna em parlava sobre com de trist es quedava el seu pis d'estudiant quan no hi era Jean Manel, la seua parella. Subratllava, sobretot, la imatge de la seua habitació buida.

Aquella vivència em va inspirar un relat que vaig anomenar La cambra buida. Per si algú es pregunta les raons d'aquest títol, diré que li vaig posar cambra, i no habitació, per un impuls narratiu que --supose-- ens accedeix als qui, en havent començat a escriure històries, aspirem a perfeccionar l'estil a base d'expressions recargolades, semblants a les que llegim en Kafka, Txèkhov o Pirandello, per posar tres referents personals. I vaig apuntar buida perquè és la situació en què es quedava aquell dormitori en l'absència del seu usuari regular.

Sota el títol del conte, alineada a la dreta i en cursiva, vaig anotar la dedicatòria següent: "A la meua amiga Susanna, qui, potser inconscientment, me'n va donar la idea". No podeu imaginar el cabreig que va pillar la meua parella en adonar-se que, ai, senyor, quina castàstrofe!, els honors del suggeriment no requeien sobre ella. Per més que vaig explicar-li que no podia dedicar-li un conte que ella no m'havia insinuat, apel·lava a dedicatòries avortades del passat. "No recordes aquella història sobre una atracció de fira que es quedava cul per amunt? Doncs te la vaig explicar jo. I aquella altra en què un home es trobava una lentilla que no era seua i se l'emprovava? Doncs també te la vaig explicar jo. I no vas ser per dedicar-me-les".

La història de la literatura catalana és plena d'aquest tipus de desaires. Joan Fuster, mentre era professor de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat de València, va tenir la brillant intenció de recollir una antologia de poetes catalans coetanis. No sé qui es va deixar, però sé que no va quedar-se alegre després d'obrir les delicades fulles d'aquell volum i no trobar-s'hi.

Com no tinc la intenció més mínima d'importunar Tri negant-li una referència, que quede constància ben patent que aquesta entrada li queda dedicada.

Per cert, ja de passada, li envie un bes. Serà per cortesia!