Fa alguns dies vaig publicar un post que s'anomenava El somni acomplert. Parlava sobre el moment en què la meua amiga, la dels guions, em feia la confessió íntima d'estimar-me (ella li diu voler; crec que per a ella voler i estimar es distingeixen per la intensitat de l'afecte esmerçat). Divendres em digué que havia somiat amb mi. Era un somni confús, en què ella i jo follàvem. Després apareixia la meua parella i li fotia una hòstia. La meua amiga, la dels guions, i jo, interpretàrem el somni de formes distintes. No ho analitzaré ara. Al capdavall, si he esmentat aquest somni, no ha estat per vantar-me'n, sinó per introduir el tema de l'article.

Jo somie molt i quasi sempre recorde el somni. Els meus somnis recurrents són voler córrer i no moure'm del lloc (el més habitual), sobrevolar un paratge conegut i, rares voltes, fer el ridícul davant d'un públic qualificat i multitudinari. No solc somiar escenes eròtiques i, quan passa, la víctima no és una persona del meu entorn, sinó aquella xica misteriosa que veig tots els dies a la feina, de qui no sé ni el nom; o aquella exnòvia d'un amic, amb qui em vaig trobar en un bar. Com ocorre a la majoria, els meus somni no segueixen un patró ni reaccionen sempre als mateixos estímuls. El cas dels meus somnis amb la meua amiga (a qui, a partir d'ara, deixaré d'anomenar la dels guions, per economia verbal i perquè ella no té més relació amb els món dels guions que les seues brillants aportacions als meus) és ben singular.
En el primer que vaig tindre, només recorde que ens besàvem i, sobretot, ens abraçàvem. Sense luxúria. El segon és més curiós, sobretot pel context.

L'estiu passat, la vaig enviar a la merda per motius que evitaré comentar perquè qui espanta l'ocasió, evita el perill. Les coses començaren a funcionar-me millor. Pensar en ella en cada instant s'havia convertit en un vici insà: què deu estar fent?, deu estar pensant en mi com jo amb ella?, i si li telefone i la convide a sopar?... Les conjectures pròpies dels covards. Vaig, doncs, aprofitar alguna de les seues sentències desafortunades per renunciar-hi.

Després d'un mes, la meua amiga formava part del passat i l'únic que em sobrevenia era algun record efímer. Quan acabà l'estiu, vaig somiar amb ella. Era un d'aquells somnis les sensacions dels quals es prolonguen en la vigília. Sospite que a tothom li ha succeït que ha somiat que estimava una persona i ha despertat estimant-la i l'ha estimada, potser, durant tot el dia següent. Jo, que no sóc menys, també vaig patir aquesta pròrroga.Aquell dia, me'l vaig passar pensant amb ella: què deu estar fent?, deu estar pensant en mi com jo amb ella?, i si li telefone i la convide a sopar?... Les conjectures pròpies dels covards.

En el somni, dalt o baix, jo em trobava a una casa de camp mediterrània, de sostre baix, jardí amb hort, porxada i mosquits. Era de ma iaio, que també tenia el seu paperet al somni, a pesar que morira fa cinc o sis anys. També hi era la meua parella. De sobte, la terra de l'hort se somovia i feia l'efecte que tot plegat s'enfonsaria d'un moment a altre. Jo patia per la meua amiga, de qui deduïa que estava a dintre de la casa, amb el risc obvi de morir si ningú no l'avisava del perill. Ma iaio i la meua parella marxaven escopetats, però jo em quedava per traure-la. En relació directa amb un dels meus somnis recurrents, jo caminava, però la terra de l'hort s'enfangava i m'impedia de moure'm. Així em vaig estar una bona estona, amb el suplici per al meu jo real corresponent. Al final, guanyava la porta, treia la meua amiga en braços, la besava i ella em jurava amor etern.

(NOTA DE L'AUTOR: Potser aquesta última part ha resultat modificada per donar-li comerciabilitat. Per sort, els meus somnis mantenen un criteri estricte sobre les històries generades, de manera que no acostumen a clavar escenes copiades de pel·lícules exitoses, però dolentes, com Oficial i cavaller.)

Tot açò s'enquadra dins el capítol d'Aída d'avui. Una de les trames consistia justament en els somnis sexuals que Paz tenia amb Luisma. (Per cert, en el capítol d'avui, es destapen dues tensions sexuals no resoltes: la de Paz i Luisma i la de Fidel i Jonathan. Potser massa TSNR per a un capítol. Aída, en tot cas, secunda la tendència de les telecomèdies d'última generació a culebronitzar-se).

Quan em contà el seu somni, amb sexe i violència, com extret d'una pel·li de Tarantino, vaig lamentar no haver-la somiada voluptuosa, sinó casta i fins i tot calcada a les heroïnes del Segle d'Or, sempre esperant que un cavaller armat amb una llança les rescate del malèvol drac.

Tanmateix, hi ha persones a qui no cal somiar, perquè semblen somiades.