Un tòpic: l'home és l'únic animal que entropessa dues voltes en la mateixa pedra. Un home: jo. La mateixa pedra: Ella.

Així és. La mateixa de sempre. Les mateixes milongues de sempre. El mateix pòsit judeo-cristià de sempre. Ara, però, amb una dosi de cinisme més pròpia d'un Mengele sentimental que d'una dona que diu estimar-me.

Ho havia d'haver previst, però m'ho he empassat tot. Des de la primera paraula fins a l'última. Hauria d'haver previst que tot formava part d'un pla per burlar-se de mi en la meua cara.

Em sent humiliat, ultratjat, difamat, rebaixat, sotmés, llastimat, ferit, mortificat, ofés, indignat, insultat, vexat, injuriat... Enganyat. No sé quina classe de persones es dedica a contar mentides durant tant de temps que un acaba creient-se-les. Ni sé quina classe de persones es dedica a escoltar mentides --i detectar-les-- i continua escoltant-les una i altra volta. Sense parar. I està content.

Ella em declarà un afecte incert en unes condicions incertes. Ho va fer ahir. Ahir mateix! Jo, que sóc imbècil, vaig despullar l'ànima. Com faig sempre amb Ella. Els homes ens hem passat mig segle intentant demostrar que som innocents quan enfrontem una relació i algunes dones se n'han aprofitat i han passat, sense rubor, a la banda de la mentida més cruel, la més perversa, la que més dol. Vaig despullar l'ànima perquè avui Ella me la llançara a la cara i m'argumentara un temor absurd que ni jo entenc ni Ella entén ni ningú amb dos dits de front entén: sí, t'estime, però si et bese em turmentaré tant que fugiré i no em tornaràs a veure mai més.

N'he sentit de grosses. M'han despatxat de moltes maneres. Totes igual d'absurdes. Eren maneres tàcites de dir-me que ja n'hi havia prou. Aquesta, però, ha estat la més difícil de pair. No l'he vista venir, encara que deuria d'haver-ho fet. Com jo, oh miserable mortal!, havia de ser correspost per Ella, oh deessa de la dispersió i de la mentida!? Com? A qui pretenia enganyar? Per què pensava que podia sentir-me feliç amb ella, si ni tan sols m'ha fet un bes? Però per què m'ha dit que m'estimava?

Malgrat que no m'abelleix massa de narrar perquè tinc una sensació de vacuïtat que m'està donant pesar cada cinc minuts, t'explicaré, oh pacient lector!, que avui, després d'haver-me endut dotze o tretze mil espasades, l'he acompanyada a un tren que l'havia de dur al seu poble. De camí, he intentat que comprenguera durant un instant què he sentit per ella i què sent ara. No he exagerat gens. I, justament, tanta franquesa m'ha costat la pena que tinc ara. Almenys, si ho haguera exagerat, tindria el consol de patir les conseqüències d'un error. Però estic patint les conseqüències de sentiments irracionals que em conduïen, fins fa menys de dotze hores, a compartir moments amb Ella. Moments --especifique-- de conversa i café. Ni tan sols de sexe. Sóc o no sóc imbècil?

Ella m'ha fet creure que ha parlat sobre la freqüència de les nostres trobades per atzar. Res no estava previst. Li ha eixit. Sí, lector, això m'ha dit. Havíem estat fent-nos unes cerveses a un bar. M'ha fet preguntes com "si per veure'm, hagueres de deixar de fumar, ho faries". I, pacient lector, he contestat que sí. Sense dubtar-ho. A fi de comptes és el que sentia. "Si per veure'm, hagueres de menjar-te un xiclet (amb tant com els deteste), te'l menjaries?". I, pacient lector, he tornat a contestar que sí. S'ha de ser imbècil. Amb tota seguretat, si jo haguera sigut un amant superficial que regala recopilatoris musicals per tota la comarca i s'adreça a la lluna quan l'únic recurs que li queda és el romanticisme banal de qui es tuneja el cotxe mentre se la casca en una platja nudista... Si jo haguera sigut eixe, aleshores Ella m'haguera fet un bes. Però jo sóc l'imbècil. L'imbècil que l'ajuda a fer treballs, l'imbècil que no suporta veure-la trista, l'imbècil que pensa en cada moment què estarà fent, l'imbècil que es passava una i dues i tres i quatre hores redactant-li un correu que sempre malinterpretava, l'imbècil que ha plorat, de ràbia o de pena, quan l'ha deixada a l'estació, l'imbècil que creia sentir-se estimat, l'imbècil que l'estima... Jo només sóc eixa classe d'imbècil: a qui li entren a robar a casa després d'haver-se presentat com a lladres sense escrúpols que no li deixaran ni una galeta en la dispensa per al desdejuni de l'endemà. Un imbècil massa sincer perquè el comprenguen. S'ha de ser imbècil!

Saps què, estimat lector? No t'ho creuràs. Quan veia que tot se n'anava en orris, m'he tret del damunt totes les barreres. Li estava oferint tot el que era capaç d'oferir-li perquè entenguera que jo sóc qui realment l'estima. I saps què m'ha contestat? Res. Ha callat. Com callen els culpables la primera volta que se'ls interroga pel crim de què són sospitosos. Com callen els xiquets quan se'ls pregunta si s'han menjat tota la pastilla de xocolata. Com calla el presentador quan el concursant gracioset li fa la mateixa pregunta que se li ha formulat a ell per guanyar el cotxe. No ha dit res.

Si vols, t'ho explique. Li he suggerit que, quan tinguera garanties d'estabilitat, em podria plantejar de deixar-ho tot per ella. Ho entens, pacient lector? TOT PER ELLA. Alguna volta t'han dit això a tu? Alguna volta algú t'ha ofert la seua vida a canvi de la teua? A mi no. Deu ser gratificant. Això, als imbècils, no ens passa. Ella m'ha dit que sent per mi una obsessió malaltissa. Hahahahaha! Què et sembla, lector? Recordes quan jo sentia una obsessió malaltissa? Li l'he contada. Sí, sóc així d'imbècil. Però sé que ho ha dit perquè notava que jo ja no podia estar més enfonsat. Li agraïsc el gest. Que ella, a voltes, també és benvolent, eh! Faltaria més!

Però, amic lector, segur que ni imagines quant m'he rebaixat. Segur que no imagines que, en el camí de tornada, li he dit que tinguera present tot el que li estava dient, que tinguera present tot el que havia patit per Ella, que tinguera present tots i cadascun dels mil correus, dels sis milions de mots, dels vuit mil paràgrafs, dels dotze mil conceptes, de les nou-centes metàfores que he escrit per Ella, que tinguera present tot el que li havia confessat, que tinguera present tot allò a què jo havia renunciat abans de decidir, només, de continuar fent-nos cafés innocents que tenen més a veure amb la fraternitat que amb l'adulteri. Què em dius, lector? Veritat que et semble una mica més imbècil?

Doncs encara ho he sigut més.

En arribar a casa, l'Altra m'esperava. Ens han instal·lat una vitroceràmica i me n'ha explicat les prestacions, els programes, la potència, la neteja, els plats que s'hi poden preparar... He hagut de fingir que no passava res. M'he sentit com el personatge de Roberto Benigni en La vida és bella: fent-li veure al fill que allà, a Auschwitz, no passava res. Recorde que el que més pena em feia de la pel·lícula era el paper del pare, que al final s'assabenta que l'única finalitat del camp de concentració era la mort i, fins i tot amb aquest pesar, actuava davant del fill perquè creguera que tot formava part d'un joc. Quan l'Altra eixia de l'habitació on jo estava, aprofitava per passar-me la mà pel front, sospirar, agafar-me el cap amb dues mans, tancar elsulls i recordar-la. Sí, lector, la recorde. A cada instant la recorde, a Ella.

Saps què, lector? Avui he tingut ganes d'abraçar-la, d'acariciar-la, de besar-la... Ara m'alegre de no haver-ho fet. Perquè si després de tan imbècil com he sigut, l'haguera besada, em notaria tan imbècil com el més imbècil dels insectes rapinyaires. Ningú mai no m'havia fet sentir així. Ni Ella. Saps, encara, què m'ha dit per apaivagar-me la humiliació? Que ella no és ni tan intel·ligent ni tan graciosa ni tan guapa com jo la veig. S'ha de ser imbècil per la meua part, però cínic per la seua, no ho creus? Sí, jo crec que sí.

Quan ha baixat del cotxe, m'ha dit que em telefonarà i que no em deixarà. Hehehehe! Quina gràcia, no? Em telefonarà i em dirà: "Mira, que ho he pensat i que, si vols, en agost podem dinar un dia". O: "Ei, que potser quan acabe la carrera, tinga un fill, em jubile i un meteòrit impacte contra la Mediterrània, i encara si no queda cap home a la Terra, et telefone i fem un café. Jo pague". M'ho dirà a mi, lector. I fa vint-i-quatre hores em contava milongues sobre els seus sentiments i la clandestinitat. I voldrà que la crega. Veritat que sóc inhumanament imbècil?

Saps què deu estar fent ella mentre jo exorcitze els meus fantasmes? Jo sí que ho sé. Ho sé segur. Estarà plàcidament somiant amb una vida feliç, sense imbècils com jo que l'estorben tots els dies per preguntar-li com està. Fa bé. Ella no és imbècil.

Doncs res, lector, espere que hages passat un grandíssim dia de sant Valentí i que ho hages passat tan bé com t'haja resultat possible. Jo, per la meua banda, haguera preferit morir-me en unes tres-centes ocasions. I espere, lector, que t'haja fet molta gràcia la meua història, que t'hi hages rigut molt, que la contes als teus amics i rigues amb ells. Espere, també, que mai no hages de mirar-te a l'espill i dir: "Mira, si faig cara d'imbècil!". Perquè eixe dia et convertiràs en un imbècil més.

Jo, per la meua banda, continue estimant-la com ningú mai no sabrà estimar-la. S'ha de ser imbècil o no, lector?

Ara, en rellegir el text, m'ha agafat pesar. Me'n vaig al llit. Amb sort, podré plorar a gust una estona. M'ho he guanyat. Per imbècil.