Tal i com ho havia imaginat. No! Millor que com ho havia imaginat. Les esmerles, les fotges, els ànecs, les plantes carnívores, les catleies,els peixos minúsculs i les canyes de bambú han format part d'un dels moments més màgics de la meua vida. Hi ha voltes que l'univers et sorprén i et regala instants irrepetibles. Són les voltes que a un li fan entendre que viure és menys dolent que pagar una hipoteca.

No ho puc explicar. Li he promés a Ella que no ho escriuria i no ho faré. Si ho llegeix --cosa que dubte--, pensarà que exagere, que ella no és tan magnífica, que no és tan graciosa, ni tan enginyosa... És ella qui exagera, però no se n'adona. Ella és qui deprecia les seues virtuts. Sóc conscient que no em creureu, però he estat amb una dona increïble: amb la dona més extraordinària que he conegut mai. I dubte que en conega una altra. N'hi ha de més guapes, de més intel•ligents, de més enginyoses... Hi ha, n'estic segur, dones perfectes. Però qui vol la perfecció, si quan estic amb Ella no existeix res més que Ella i jo? Perquè només Ella i jo hauríem d'existir. No necessite res més.

Mentre notava els batecs del seu cor, l'he respirada, l'he mirada de tan a prop que pensava que em posaria a dintre seu. Ha estat una sensació tan màgica que he estat a punt de posar-me a plorar. A voltes hi ha tantíssima bellesa al món que note que no ho aguante.

Ella m'ha demanat que deixem passar una setmana per tornar a veure'ns. Està boja? Una setmana? Set dies? Cent seixanta-vuit hores? Deu mil vuitanta minuts? En només quaranta d'eixos deu mil vuitanta Ella m'ha demostrat que és la dona més increïble del món, de la història, de l'Univers, i em priva d'altres mil quaranta minuts. Vol matar-me. Vol que muira. Sap que és l'única forma de desempallegar-se de mi. I jo no puc deixar passar un minut sense pensar en ella i evocar el moment en què (...). Perquè serà un moment que no oblidaré mai.

Em sent com un nen que acaba de fer el seu primer (...) Em sent exactament igual que quan una companya de la EGB se'm va acostar a mitjan classe i em va (...) a la galta. L'endemà em desvivia per tornar a notar aquella estranya i càlida sensació. És clar, no ho va repetir. Faltaven quatre anys per al següent (...). Hauré d'esperar quatre anys per sentir que a voltes hi ha tantíssima bellesa al món que note que no ho aguante, i que el meu cor està ensorrant-se, i ella, tènue, m'agafa la mà, jo em sorprenc, mire les dues mans, la mire a ella, que sosté l'esguard, i em fa un bes?

Vol matar-me. N'estic segur. És impossible que una dona que m'ha parlat com Ella desitge, en els racons més profunds de la seua ànima, que passen deu mil vuitanta minuts per repetir-ho.

No cap la racionalitat en aquesta escena. No hi ha lloc per sistematitzar res ni per contrastar-ho amb normes, amb convencions, amb formalismes. Quan ens hem (...) res existia a banda d'Ella i jo; nerviosos, adolescents. Ella i jo. Res més hauria d'existir.

Estic segur que si llegira açò pensaria que sóc un dement, un maníac, un llunàtic que algun dia la segrestarà i no la retornarà. És cert. Ara mateix me l'enduria lluny, molt lluny. A un lloc on ningú mai no ens poguera trobar. Els dos sols. No necessite res més que a Ella. La necessite quasi per respirar i quan m'adone que no està em fa l'efecte que em buiden el cos i només sé que estic viu si em mire a l'espill i m'hi veig reflectit. I trist; perquè ella no està.

Deu pensar que l'abandonaré? I si creu que una nit, ebri, me n'aniré amb una altra i no l'estimaré mai més? Pot creure això?

-A qui pots estimar més que a Ella, estimat Jo? T'has adonat que s'ha convertit en l'únic motiu pel qual paga la pena respirar? T'has adonat que, si no us torneu a trobar, no tindràs mai més una sensació com la d'avui? Te n'has adonat, estimat Jo?

-A ningú, Jo. A ningú. Si ella desapareix, moriré. És així de senzill. Potser quede un resquici de tu, estimat Jo. Potser hi haja algun indici del que has sigut en altra vida. Però ella no hi serà. I tu t'enfonsaràs en un oceà de desesperança i de vacuïtat. I moriràs tu i moriré jo.

-Tant de bo em telefone avui i fem una altra bogeria. Tant de bo em demane que tornem sota les branques metàl·liques de l'umbracle a estimar-nos. Tant de bo torne a respirar-la, a sentir-la, a viure-la avui mateix. Però no ho farà. Ella és racional i no ho farà. Jo entristiré. Però això, a ella, tant li fa. Ja ho veuràs, Jo. Ja veuràs com tinc tota la raó.

Espere que em desitge tant com jo a ella. Però si no és així, la somiaré i ens besarem en somnis i farem l'amor en somnis. I quan em desperte abraçat a la seua il·lusió, acariciant la seua imatge en la penombra de la consternació, em tornaré a adormir i tornaré a somiar-la una i altra vegada fins que Ella em desperte i em bese i fem l'amor.