Si us n'anàreu de viatge i vos separàreu lluny d'algú que estimeu, no li telefonaríeu? Ho complicaré més: si us n'anàreu de viatge amb la vostra parella oficial, a la qual estimeu, i us separàreu d'algú que estimeu, no li telefonaríeu? No faríeu peripècies increïbles per posar-vos-hi en contacte? No estaria bé que, sense esperar-s'ho, rebera una telefonada sorpresa o una postal o un correu electrònic? Jo crec que sí. Perquè jo ho vaig fer, però ella no.

Eixe és el cas. Tal i com l'explique. Ella se n'ha anat de viatge amb el marit. Em sembla que és el viatge de boda; no ho sé. Abans, la primera quinzena d'agost, jo he estat de viatge amb la meua parella. M'he despertat tots els matins a les vuit i mitja, he fingit eixir a caminar i he telefonat a la meua amiga religiosament tots els matins. M'hi he estat xarrant una hora. Hem intercanviat sexe, vídeos, fotografies... Hem projectat el retrobament, els besos, les carícies, les abraçades... Ens hem declarat quant ens estimem i ens hem promés més de cent vegades que, en acabar l'agost, tot continuarà igual. La factura del mòbil ho diu tot: 361 euros. És una pasta. Tant me feia invertir-la a fi que ella sabera que jo me n'havia anat, però estava al seu costat. A tots us passaria el mateix, sempre que realment estimàreu qui dieu estimar.

A més, ni tan sols sé on està. Culpa meua, ho admet. Preferisc no conéixer res del que fa amb el seu marit. Ho veig com un signe de vinculació que només serveix perquè jo m'adone de quant de lluny estic d'aconseguir que algun dia no haja de fingir eixir a caminar per parlar amb qui realment estime. Doncs això, que no sé on està. Les tempestes i els huracans m'han provocat una inquietud lògica per si la pilla entremig. Intuïsc que és a Nova York, però no m'estranyaria que fóra a Guatemala o a Hondures o a Mèxic. I per allà està passant el Dean. Ja que ella no s'ha comunicat amb mi, bé perquè en realitat no m'estima tant, bé perquè la vigilància del seu marit és inexpugnable, malgrat que tota vigilància inexpugnable deixa de ser-ho amb una mica de voluntat, li he escrit alguns SMS i els he enviat al seu número de mòbil usual. Un dia després he buscat els prefixos internacionals, els he introduït en el número i he enviat un SMS, i ni un duro. (Ara que he furgat una mica per internet, sembla que no poden enviar-se SMS internacionals.)

Capgirem la pregunta: telefonaríeu, ni que fóra un minut, a algú que dieu estimar? Jo sí. Tema tancat.

Una altra de les preocupacions d'aquesta separació és si quan la meua amiga torne tot continuarà igual, com ella havia promés en més de cent ocasions, fins arribar a cabrejar-se per la meua insistència, o si s'haurà reenamorat del seu marit i viuran sota un cel estrellat d'aroma dolç i brisa suau. La mancança de comunicació em fa preveure que serà així, però tot el que ens hem dit, necessàriament, em reforça en el fet que quan torne tot continuarà sent igual.

Sóc imbècil. Ja ho deia en un post molt anterior i ara ho ratifique. Després d'onze anys amb una persona a qui creia estimar fervorosament, m'he enamorat d'una casada per qui patisc molt. I patisc, justament, perquè no és aquesta la manera amb què vull estimar-la. És una merda no poder fer un viatge amb ella o no poder fer-la partícip del meu món, ni jo ser-ho del d'ella. És una merda no poder cridar "aquesta és la dona que estime, de qui no em separaré mai, a qui mai no pressionaré, amb qui em comportaré de manera exemplar, amb qui compartiré els somriures la resta de la meua vida, i els fills, i la casa...".

Ara que ho sent, veig que mai no havia estat enamorat. De fet, va ser a ella a qui primer ho vaig explicar, això, fa ara uns quants anys. Va ser d'ella de qui em vaig enamorar tan bon punt vaig apercebre'm que si hi havia alguna dona feta a mida per a mi és ella, i ningú més.

La veuré, si no passa res, d'ací a una setmana. Però quan baixe de l'oficina al carrer a fumar, imagine que cada dona espigada, amb el pèl rull, que trenca el cantó és ella, amb la intenció de fer-me una sorpresa. I no, mai no és ella. Sé cert que no serà ella. Sé cert que, a tot estirar, el canvi de plans serà per a pitjor, és a dir, que, així com hem quedat el dia 29, potser em telefone el mateix dia i em diga que li ha eixit un contratemps i que no ens podrem veure fins l'altra setmana, cosa que em doldrà, i tornaré a escriure un post mediocre i lacrimogen, com aquest.

Mentrestant, amb la fe que indicava Unamuno (la fe és fe quan no es té la seguretat que allò en què es creu haja d'ocórrer, quan hi ha dubtes), prepare la vesprada del dia 29 amb tanta cura que si s'haguera d'avortar, pensaria que, després de tot, ni ella m'estima tant ni jo tinc per què continuar estimant-la, encara que això siga el que passe: que continue estimant-la sempre, per més que ella sempre continue rebutjant-me.