Feina feta: Clara i jo ja tenim pis. Ha sigut ràpid i gens dolorós. Després de visitar-ne un de la germana d'una amiga seua, que no estava preparat ni tan sols per a la intrusió d'una fastigosa rata i que, a banda, en demanaven vora tres-cents euros mensuals, vam trobar un habitatge de vuitanta metres quadrats en el mateix centre de Sueca.

No és gran, però és cuco. No disposa de cap electrodomèstic enllà de la vitro i el forn. Té tres habitacions, un lavabo, un menjador i una cuina amb galeria. Però tan bon punt vaig entrar, em vaig adonar que aquell era el pis que estàvem buscant, perquè desprenia olor de nou, i els conductors de cotxe sabem que l'olor de nou és la més atractiva que puguen trobar-se les nostres pituïtàries. Per això, supose, els comercials de vehicles inviten el client a penetrar al cotxe en qüestió, per inocular-li així el primer verí de tots els que saben inocular: la fragància de nou. A mi, almenys, em va captivar.

El regateig amb la propietària no ha estat massa complicat. Li vaig transferir les competències a Clara. Sóc massa dèbil per comprometre ningú amb una estratègia verbal que derive en un benefici tan propi com tangible. Tampoc no va resultar una negociació massa àrdua. Ella ens demanava dos mesos de fiança, però per contrapartida, el pis no té ni rentadora ni nevera, al contrari del que indicava la fitxa de no sé quina pàgina d'Internet. Va picar. Ens va retirar un mes de fiança i ens va alleugerir el pas cap a la firma del contracte. Perfecte.

El més sorprenent de tot el procés és que hem estat seleccionats. Hi havia una altra parella interessada en el pis. Almenys això ens va contar la propietària. Podia tractar-se d'un ardit comercial. Això em sorprendria menys. Però el més desconcertant va ser una sentència que ens va regalar: "Preferisc llogar-ho a gent sana que a altra gent més... més...". Més lituana, més romanesa, més armènia... A conseqüència dels arrendaments alts, els immigrants formalitzen contractes d'habitatges amb un màxim de cinc persones i n'hi fiquen quinze o vint. Tanta gent, clavada en un lloc d'a penes vuitanta metres quadrats, armen gresca, a la força. La seqüència està escrita: enrenou, crits, diferències... Un tall de molèsties que els veïns, i més encara si han d'enfrontar-se a immigrants, no tarden a denunciar. En aquest cas, la xenofòbia, potser dissimulada amb cautela, m'ha beneficiat. Tants anys creient en la llibertat per acabar aprofitant-la. En fi, em figure que sorprendre'ns contínuament forma part dels al·licients interns de la nostra vida.

Demà efectuarem la formalització del contracte. A la una, al pis. Ens hi instal·larem immediatament, entre altres coses, perquè, com he dit en altre post, visc a cals meus pares i l'experiència, tot i que molt afectiva, no resulta massa íntima. Crec que estic reparant la meua vida. No en podré reparar tot el mal que he causat, però almenys suturaré les fissures que el mal causat m'havia provocat a mi mateix. Ha arribat l'hora de recuperar l'estabilitat i ho estic fent bé. Ho estic fent molt bé.

Desitgeu-me sort.