Probablement, dispose del major ventall de salutacions existent. Com sóc de poble, m'he criat en un ambient quasi familiar, on tothom es coneix i on tothom, prompte o tard, acaba creuant-se pel carrer. Un ha d'adquirir diversos registres en funció del subjecte saludat. No és el mateix trobar-se un amic que la mare d'un amic; no és el mateix trobar-se un germà que un excompany d'escola. Però també hi ha un altre factor que incideix en la reverència social: el grau de coneixença entre reverenciant i reverenciat. En aquest sentit, no és igual trobar-nos la mare d'un amic que hem estat veient tots els dies durant tota la nostra infància, que trobar-nos la d'un altre amic que, simplement, sap qui som.

El tema pot semblar irrellevant, però estic segur que si he desenvolupat una certa aversió a les multituds, entenent-se que no em referisc a manifestacions, concentracions o qualsevol altra mena de protesta popular, ha estat precisament perquè en determinats casos no he sabut com reaccionar. Perquè eixa és una altra: hi ha gent amb qui guarde un parentesc que no es correspon amb el que aquesta gent guarda amb mi, ja siga perquè el seu és major, ja siga perquè és menor. Et pots acostar a algú amb una expressió eufòrica i ser rebut amb una expressió asèptica, amb la particularitat que l'asèpsia s'ha erigit en una aproximació a la cortesia, ja que les vivències compartides amb eixa persona no són recordades ni de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat. És una putada, perquè quedes com un imbècil, però en traus una conclusió molt valuosa en el futur. Una conclusió, d'altra banda, que et crea dubtes a l'hora de saludar.

Posaré un cas concret. Jo treballava al restaurant d'un club de tennis. Ja que no es tractava d'un negoci amb un propietari únic, sinó amb tants propietaris com socis tenia el club, als clients se'ls tractava, doncs, amb una relació de respecte, perquè eren alhora clients i caps. Coneixedor de les misèries humanes, sovint tan bàsiques, els parlava amb una familiaritat que ocasionalment va fregar l'amistat. Al mateix temps, s'ha de tenir present que jo em podia despistar amb la cara d'algun soci, perquè no freqüentava massa el club, però sempre que eixe soci venia, si volia una cervesa, li la posava jo, si volia reservar una taula, li la reservava jo, fins i tot si s'havia tallat, era jo qui li donava l'alcohol i el cotó-en-pèl. El meu semblant se li quedava gravat a la força. De manera que quan vaig deixar la feina, havia generat una quantitat ingent de coneixences que, per no resultar groller, havia de referendar cada vegada que hi ensopegara a qualsevol lloc. Ni les podia ni les puc controlar totes. De tant en tant, pel carrer sent un "adéu!". El corresponc amb cordialitat i em passe una bona estona pensant qui collons era aquell. En el cas contrari, hi ha hagut gent a qui he saludat jo i que com si ploguera.

Però hi ha una franja de persones amb qui el parentesc és confús. Ens dúiem molt bé quan solíem veure'ns i ara es fa tan estrany perpetuar la camaraderia com interrompre-la. Eren gent a qui acostumava a adreçar-me amb molta complicitat; i no necessàriament la complicitat de gènere, que és la que habitualment vincula el client i el cambrer, que suscita centenars de comentaris poc elegants i tanmateix molt compartits, sinó una complicitat que s'allargava fins a la temàtica política, la intel·lectual o fins i tot la personal. El temps ha desgastat aquesta complicitat, però alhora costa d'esborrar-se. La relació social, doncs, se'n ressent. Però el problema persisteix.

Avui he tingut sort. A la porta del forn on havia de comprar jo el pa, hi havia un d'aquells clients col·legues. En adonar-me que hi era, he programat un hola amb somriure i gargoteig de veu inclòs, que sempre atorga un punt de confiança. Afrontava una situació d'incertesa de les que he esmentat més amunt. L'he estat mirant fixament, esperant el moment en què es fixara en mi, i, quan s'ha girat i m'ha vist, m'ha pillat empenyent la porta i saludant, molt amable, la dependenta, que m'ha servit molt sol·lícita una barra de pa.