Coneixeu El amor en los tiempos del cólera? Clar que sí. Sou uns lectors voraços i és la vostra novel·la de capçalera, just després d'Ulisses i de La cartoixa de Parma. En tot cas, per a aquells que gaudiu d'unes lectures més normals, us en resumiré la història principal: un home, Florentino Ariza, s'enamora d'una dona, Fermina Daza. Aquesta sembla donar indicis de correspondre-li aquest amor fins que es casa amb un altre home, que és metge i, per tant, mola més. Fermina, perfectament ajustada a l'ètica de la Colòmbia colonial, en contraure matrimoni, ni tan sols es mira el pobre Florentino, que en restarà enamorat per a tota la vida. Tant -i ací ve el suc de la qüestió- que mai no deixarà d'escriure-li declaracions d'amor, per més que Fermina mai no li'n contestarà cap. La trama s'associa amb els postulats romàntics de finals del XIX i amb la premissa platònica de no abastar mai la idea, sinó la matèria. Superbé.

Però no vull parlar de literatura, perquè la motivació d'aquest text és una altra ben distinta. Fa un any i mig, una dona i jo ens vam separar forçosament. Fins al moment havíem mantingut una relació afectiva en la clandestinitat. El seu marit la va pillar i vam haver de tancar la paradeta. Impotent davant la magnitud de la tragèdia, i completament convençut que ella, a conseqüència dels seus dubtes interns, m'havia venut, vaig decidir tornar-li-la explicant-li al marit, en havent-me ell amenaçat de mort, que ell era tan víctima com ho era jo, ja que la seqüència lògica de la situació haguera estat la seua separació, i no la meua, i l'oficialitat de la relació clandestina. Per sort, ell i jo no vam passar a les mans. Però ella, malgrat l'amor infinit que ens havíem transferit fins feia poques hores, va preferir una ruptura total i absoluta amb mi, en qualitat de condemna implícita a la meua tremenda cagada.

Estimava moltíssim aquella dona. Per ella m'haguera arrancat la pell a llesques si m'ho haguera insinuat, per bé que sóc conscient que això és una llicència retòrica.

La separació em va afectar moltíssim. Vaig estar uns mesos sense retrobar-me. Com si una part de mi s'haguera quedat fumant a algun recolze del camí mentre l'altra la instara a continuar. Buscant-la, a la dona, no al mig jo que fumava, em vaig veure abocat a cometre actes ridículs, com ara deixar-li notes al parabrises, esperar-la a una boca de metro, esperar-la a una estació, contactar amb alguna amiga seua que em desconeixia per complet... Anormalitats que, segons qui les veja, són legítimes o són símptomes inequívocs d'una obsessió.

Amb tot, encara estic cometent la major de totes elles. Perquè des de fa un any i mig li escric correus totes les setmanes i no he rebut ni una sola resposta. Val a dir que sé que accedeix al compte. Punt. Si ho fa amb regularment o esporàdicament, és una altra història. Però em mantinc ferm a l'esperança de recuperar algun dia, almenys, la magnífica relació de confidències i misèries que, amb el temps, va menar a l'altra, a la més problemàtica. Com Florentino Ariza. Un altre dels qui, quan barregen tossuderia amb ingenuïtat, es converteixen en devots de la fe dels idiotes.