Hi ha una vinyeta de Mafalda en què Guille li demana a son pare que obligue el sol a eixir una volta s'ha post per l'horitzó. El pare el mira tendre i li contesta que no pot fer això. Guille el sentencia: "Señor, devuélvame a mi papá". I si no és així, és molt semblant. Doncs a mi m'ha passat una cosa semblant, a diferència que no ha sigut  mon pare l'ésser desmitificat, sinó jo mateix.

A casa em van educar per ser el millor en tot allò que practicara, ja foren els estudis escolars, ja fóra la Música, el futbol  o qualsevol altra disciplina.  Les valoracions de mon pare respecte tot plegat solien ser rigoroses. Si m'havien posat un notable en Història, em preguntava per què no m'havien posat un excel·lent. És un cas. Jo m'enfadava, com resulta lògic en un adolescent satisfet amb si mateix, si és que una cosa i l'altra no redunden. Amb el temps, vaig guanyar una autoconfiança que m'ha abandonat fa uns dies. Potser, en el transcurs de la meua vida i dels èxits -minúsculs, però importants- que he anat aconseguint, hi ha incidit la sort en tanta mesura que m'hi vaig acomodar com qui s'encomana a Déu. Pensava que sempre tindria sort. Que tot allò que emprenguera, per estrambòtic que semblara, arribaria a bon port, perquè la Sort m'havia agafat la mà de manera vitalícia. Això no significa, ni de bon tros, que no haja patit penúries per assolir els propòsits. O fins i tot per haver-los avortat. He plorat, m'he queixat i m'he humiliat en tantes ocasions com qualsevol altre. Però en definitiva, extreia una doctrina del que m'havia esdevingut i la doctrina se'm sedimentava a l'inconscient, amb la qual cosa instal·lava precaucions que, involuntàriament, treballaven perquè la desgràcia no es repetira.

A poc a poc, em vaig crear un present. Era un present falsejat. Un present forçat, si més no. En tant que l'havia adquirit amb procediments gens convencionals, mai no el vaig notar tangible, sinó més aviat fugaç i eteri. Com les alenades que ens omplin de felicitat i que duren fins que espirem i el nostre voltant es torna novament real. Vaig passar pel meu present de puntetes, sense fer massa soroll, curant-me que no es fracturara. I tanmateix ara, que ja no sóc guionista ni sóc escriptor ni sóc aquell amant glorificat i incansable que sempre buscava el benestar alié, em trobe immers en una misèria que tant de bo siga passatgera. Em trobe ningú. He matat els tot que era abans i l'he reduït a il·lusions, a la constatació més fidel al contrast entre la ingenuïtat i l'adultesa. No tinc esperit. No tinc ànima. Sóc un contorn sense contingut que es mou amb cadències descompassades i que s'embriaga amb la pudor del dolor causat als altres. Pague la penitència per tota l'arrogància en què vaig transformar l'autoconfiança que els meus pares em van infondre. M'he equivocat i no sé on ni per què. Després d'una nit de somnis intranquils, em despertaré convertit en un insecte immund.