Vietnam, 1972. Remunte el riu Nung amb una barcassa. La meua missió, acabar amb tota la presència de Xarli per la ribera. M'escorten dos helicòpters. Ens sobrevolen contínuament, a mi i a la resta de la tripulació, que són un negre que ha eixit de qualsevol racó brut del Bronx, de malnom Net, un estudiant de cuina a qui tothom anomena Xef, un surfer del sud de Califòrnia i un pilot a qui pertany l'embarcació, les ordres del qual no em sotmeten, però sí les acate. De l'espessa selva que flanqueja les vores del riu, de tant en tant, ens disparen amb artilleria i amb armes lleugeres. Els helicòpters descarreguen contra l'enemic tot l'utillatge possible. El napalm és una barbaritat, però, en efecte, fa pudor de victòria.

Em desperte entre inquiet i sobresaltat. Escrute el mòbil esperant que marque una hora prudencial per llevar-me. Són les quatre i mitja, una hora criminal, perquè la son, que m'ha abandonat, es torna pesada i inabastable, i la possibilitat d'iniciar la jornada tan prompte es manifesta com una alternativa temptadora i intel·ligent. Ja dormiré de vesprada.

Escric sense sentit.