Tinc una alumna que ha suspés Valencià de 3r. d'ESO. La professora li ha dit que si aprova la primera avaluació de 4t., li aprovarà el curs anterior complet. D'entrada, la mesura provoca una pregunta: on està la trampa? Com quan la teua companyia de telèfon t'avisa que si et poses tal tarifa, et regalen un ordinador portàtil, un Hammer i dos majordoms vitalicis. Efectivament, la trampa hi era; amagada, però hi era. L'examen, o la porta a la felicitat, consta de tres preguntes, de les quals dues valen dos punts, i són tan poc interessants que ni tan sols en recorde el contingut, i la tercera val sis punts. Una pregunta que val sis punts! Per jugar-ho bé, la professora podria haver dissenyat un examen de tres preguntes, en el qual dues preguntes valgueren mig punt i la restant en valguera nou. Seria més desproporcionat i, al cap i a la fi, faria més gràcia quan ho contares. Amb tot, la major sorpresa és que l'únic que els examinands saben de la preguntíssima és que hi haurà deu oracions i que cadascuna presentarà cinc incorreccions que, naturalment, s'hauran de localitzar i resoldre. La professora no s'ha volgut pronunciar entorn de la classe d'incorreccions de la preguntíssima. És a dir, ha preferit no donar pistes. Devia creure que la volien pillar, però ella és més hàbil que un grapat de mocosos i ha sabut esquivar la trampa.

Que la professora és subnormal, ho deduïm. I més, si tenim present que l'any passat, de trenta-dos alumnes que van realitzar l'examen, només en va aprovar un. Aleshores, què s'aconsegueix amb aquesta metodologia?

  • a) Que els alumnes assumisquen la derrota abans d'hora. Clar que sí. La professora ni tan sols es digna a orientar-los. Quan li demanen per el caràcter de les incorreccions, no pretenen de conéixer les preguntes concretes, sinó d'eliminar possibilitats. Al cap i a la fi, es tan inkorrekta akesta frasse com aquésta áltra, però en la primera hi ha incorreccions de grafisme i en la segona, d'ortografia. Unint-los tots obliga els alumnes a estudiar-ho tot. I tot i estudiar són dos termes que lliguen malament en un context de fracàs escolar patent.
  • b) Que els alumnes que estudien, s'erren en la matèria i, tot i haver-se esforçat, acaben suspenent de la mateixa manera que els que s'han passat la vespra de l'examen amb la Play.
  • c) Que els alumnes perden estímul, no només a principi de curs, que és ara, quan hi ha l'examen de la preguntíssima, sinó més endavant, per la circumstància inevitable d'arrossegar una assignatura pendent amb la qual, segurament, no comptaven.

Els professors hem de comprendre que en realitat no som més que descodificadors de la sintaxi, la semàntica i altres disciplines. Com més ens esmercem a deixar empremta, més distorsionat resultarà l'aprenentatge. L'arrogància, que és una manera de fer-se respectar forçadament, no funciona amb els adolescents. Si se'ls ataca, o bé responen igual i en sentit contrari, la qual cosa implica hòsties, o bé fugen esperitats a la recerca d'un lloc on ofegar unes penes més que justificades. Al remat, res de bo.

Mentre hi haja professors disposats a preservar sota secret sumarial les directrius d'un examen desproporcionat i grotesc, hi haurà alumnes a creure que, després de tot, Gran Hermano no deixa de ser una opció de futur.