Treballe a una acadèmia. Hi faig classe de Valencià i de Castellà. El sou no és gran cosa. De fet, cobre per hores i alumnes, tantes hores, tants alumnes, tants diners. Avui esperava endur-me els meus nou eurots.

De deu a dotze, dues hores amb quatre persones. Només n'ha vingut una. Millor, es pot pensar. Com menys alumnes, més fàcil resultarà la classe. Error. Faltar un dia és el primer pas de deixar-ho per complet. I quan ho deixen per complet, adéu als merdosos beneficis.

De dotze a una, els dimecres i els dijous, li toca a una adolescent asturiana amb la capacitat visual pràcticament nul·la, que vol aprendre valencià. Es vulga o no, és un factor que retarda el ritme i allarga eixa hora; hora que s'ompli amb pronoms febles i amb nombroses històries protagonitzades per la seua gossa, la Nica, que a ella li resulten molt més gracioses que a mi i me'n ric de tota manera, perquè, a pesar que els discapacitats demanen, sobretot, un tracte imparcial, em veig obligat a cedir en aspectes com la puntualitat, la regularitat de les interrupcions i el nivell de concentració.

Ella m'estava contant la quarta anècdota de la Nica, que un dia es va tornar boja i es va llançar contra un cotxe, en comptes de fugir-ne. A la meua alumna, la reacció de la gossa davant del perill li ha provocat unes riallades extraordinàries. A mi no tant. Al capdavall, els gossos fan coses de gossos. Que algunes persones els imiten no els obliga a obrar amb sensatesa.

Aleshores m'ha sonat el mòbil. Un número desconegut. Conteste. Finanmadrid, la financera propietària del meu cotxe, em reclama quatre rebuts, el cinquanta per cent dels quals ha d'estar liquidat abans del dia trenta-u. En principi, no hi haurà cap problema per resoldre-ho, però m'he sentit absurd. I més encara quan, en havent penjat, l'alumna s'ha arrancat amb una història de la Nica redolant per la neu d'Avilés l'any passat, pel Nadal. Confesse que m'he aprofitat la seua vista obnubilada per expressar amb la cara, i en silenci, perquè ella ha desenvolupat molt l'oïda, que m'ho ha contat, el desconcert de no trobar-me en el punt exacte en què volia trobar-me als vint-i-cinc anys quan en tinguera trenta-tres, és a dir, ara.

Ha finalitzat la classe vint minuts més tard del termini establert. Sóc així de generós. Tot seguit, m'he dirigit a casa de la meua ex, on m'esperava un calefactor amb què havia de condicionar l'aula que em va assignar el director de l'acadèmia, que és on regularment es reuneixen els meus deixebles a provar d'assolir el grau just d'aptituds acadèmiques per aprovar els exàmens i passar de curs. Ja havia acordat aquesta visita amb antelació. També havia acordat amb antelació que només m'enduria el calefactor i que deixaria la resta de caixes de llibres i de cedés per a aquest cap de setmana. Ella, amb la mateixa antelació que jo, m'havia promés que ho comprenia i que no hi hauria cap problema. Però quan hi he arribat, Vanessa m'estava esperant al carrer amb cinc caixes de llibres i de cedés i el calefactor. "Volia anar buidant l'habitació", m'ha comunicat, amb la còmoda veu angelical de qui té tota la raó i més. Les cinc caixes que ella ha abaixat tres pisos, les he carregades al cotxe amb queixes interdentals, li ho he agraït tot i he marxat a casa, on avui dinava a soles.

Sort que tenia una pizza precuinada. Si no, no haguera menjat res. No m'abellia veure la tele. He optat per seure al sofà amb el portàtil i furgar els Facebooks de tothom. M'alçava a per un tros de pizza i tornava davant de l'ordinador. Probablement, ha sigut el dinar més eixut i més insubstancial de la meua vida, passada i futura.

Poc abans de les quatre i mitja, he arribat a l'acadèmia. Hi he portat el calefactor. Per a ser més exacte, hi he portat un calefactor que utilitzàvem a casa la meua xica i jo. L'altre, el de la meua ex, l'he deixat al cotxe. L'he clavat a una bossa d'El Corte Inglés, me l'he posat sota el braç i llestos. El sacrifici pagava la pena. Els últims dies, se m'havien gelat tant els peus que havia de trepitjar amb força perquè la sang circulara amb normalitat. Segurament, si no hi haguera trepitjat, la sang haguera circulat amb normalitat prompte o tard, però no he localitzat un argument amb més pes que m'ajudara a revelar la realitat.

Havien de venir dues alumnes. A les cinc, mitja hora més tard de l'acordada, els he enviat un missatge. Ha coincidit que ambdues han trobat feina. En un estat on els aturats superen els quatre milions, a elles, sense cap titulació, les han contractades el mateix dia. Ni tan sols s'havien molestat a avisar-me.

He tornat a casa. Fins a les sis i mitja no tenia una altra classe. Més Facebook. Més avorriment.

Aproximadament a les sis i vint-i-cinc, m'he tret un café oliós a l'acadèmia, pel qual he pagat seixanta cèntims. Quan els dos alumnes han aparegut, hem pujat a la meua aula o, millor dit, a l'aula que el director em va assignar, perquè allà, el professor de Dibuix Tècnic i uns quants xics més aprofundien en els problemes de la delineació mentre s'escalfaven els peuets amb el calefactor que hores abans aclimatava el lavabo perquè la meua xica es dutxara a gust, lluint l'esplendor del seu cos nu, que imita el dibuix que un querubí traçaria sobre el cotó-en-pèl d'un núvol.

M'he quedat de pedra. El professor de Dibuix Tècnic té tant de dret com jo d'usar els recursos del centre, però en eixa polsosa, ruïnosa i claustrofòbica habitació, que dóna a un desllunat dickensià, explique els misteris de la sintaxi i del comentari de text més de quaranta hores a la setmana. A ell no se li han congestionat les neurones buscant una alternativa, per si el calefactoret, a què s'havia permés el capritx d'activar-li la rotació, no havia brotat, com ell intuïa, de les boles de pèl que s'acumulaven als racons.

Nosaltres sí que hem buscat una alternativa. L'aula del costat era buida. Adrià i Empar s'han posicionat i hem aconseguit exactament quinze minuts de morfosintaxi abans que dos estranys es plantaren a la porta, amb carpetes i demés estris de papereria a les mans, i ens escrutaren amb rostres confusos. "Busqueu algú?", els he demanat. "Estem esperant la mestra de Psicologia". Dos imprevistos: la Psicologia s'imparteix a les acadèmies; calia continuar explorant per obtenir el plaer pràctic i moral d'una sala buida. "Al segon pis, l'última està disponible", m'ha indicat el de Dibuix Tècnic.

Era cert. Només havíem de compartir l'espai amb un dels administratius de l'empresa, que hi feia números. Tampoc no ens abellia triar massa. Hem començat.

El lloc no estava malament. La calefacció funcionava, la pissarra era de retoladors i l'administratiu, finalment, ha marxat. Semblava que havíem assolit el nostre propòsit. Els dos alumnes, més que no cansats de la transhumància, es comportaven amb una certa alegria.

Però hi havia una altra trampa: els dos retoladors s'havien esgotat. Apuntava oracions amb la imaginació. Frustrat per tot, he preguntat al despatx si hi havia alguna altra aula amb pissarra blanca, per agafar-ne un retolador actiu. No. Un dels comercials, que es dediquen a recaptar gent per a cursets subvencionats per la Seguretat Social, s'ha ofert voluntari per comprar-ne dos de nous. Mentrestant, he explicat teoria als dos alumnes, totalment absorts per la descoordinació, una mica més conscienciats que si algun dia arriba el caos total, els humans ho tenim fotut.

Afortunadament, la classe ha conclòs sense sobresalts. De fet, crec que aquells dos fins i tot se n'han anat contents, amb les seues subordinades apreses. Francament, jo he estat genial. Com si les dificultats m'hagueren despertat la lucidesa. Per damunt de qualsevol altra cosa, volia tornar a casa i fer-li un bes infinit a la meua xica.

Quan hi he regressat, ja hi era. He pensat de fer-li una broma. En canvi, ella estava pensant en altres assumptes. "On és el calefactor? Em vull dutxar i fa un fred que pela". Li ho he explicat i m'ha reprotxat que em consagre més a la feina que a ella. Que, total, per a la misèria que cobre, ja podien arreglar ells l'aparell d'aire condicionat.

Per sort, he menjat truita de creïlles per a sopar. Li faltava un poquet de sal, això sí.